Un executiu al metro

Quan va arribar la crisi, jo era un alt executiu d’una multinacional amb seu a Barcelona. Vivia en un xalet a Pedralbes pagat per l’empresa, amb piscina i tot. No tenia ni muller, ni fills, ni res que em distragués: vivia dedicat a la feina.

Vam notar els efectes de la crisi més tard que altres empreses, però no per això estàvem més ben preparats: igualment ens va enxampar desprevinguts. Almenys a mi. Després d’alguns acomiadaments i de reduir les despeses de material d’oficina, no hi va haver més remei i ens van rebaixar els incentius. Això em va tocar molt els pebrots, però el que em va afectar més va ser la supressió temporal d’alguns dels privilegis dels alts càrrecs. Ja em veia fent les maletes i acomiadant-me dels tres-cents metres quadrats de jardí, de la blavor immaculada de la piscina, de les parets sense interruptors i del terra tèrmic, quan em van sorprendre amb la notícia: em treien el xofer.

A partir de l’u d’abril, i per un període inicial de sis mesos, hauria d’anar en metro a la feina. Per començar, no sabia ni on era la parada, ni quant valia, ni quanta estona trigaria en arribar a la feina. Vaig mirar de prendre-m’ho esportivament, com un desafiament professional, però em temo que res no em va sortir com pensava.

El primer dia, em vaig adonar massa tard dels meus errors… (segueix llegint aquí)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: