L’ASCENSOR COM A METÀFORA

L’ascensor no deixa de ser una caixeta penjant d’un fil que es desplaça amunt i avall per un tub de respiració que travessa un edifici des del seu cap fins als seus peus. O des del seu cel fins al seu infern.

Si m’agraden els ascensors deu ser perquè els veig vulnerables, precaris i influenciables. Plens d’olors, plens de rastres, plens de veus, de bosses i d’estranys. Com un esòfag amb totes les seves emocions, aquest tub que connecta la boca amb l’estómac, la paraula amb la ràbia i la tendresa, o els esquitxos amb el mar.

Per això és el meu escenari preferit per a una comiat. Perquè un comiat és un vincle que penja d’un fil. Com tots, però aquest encara més. És un coll enrogallat, una llagrimeta que no vol acabar de baixar, un puja-baixa de peneta i alegria. Un comiat és una caixa plena d’olors, de rastres i records. És un fil que es va tallant poc a poquet.

L’ascensor és un no-lloc, segurament, perquè no hi passa res; no hi pot passar res més que una trivial conversa fugissera. Però és el lloc perfecte per a un comiat perquè significa portes que es tanquen, persones estimades engolides allà dins. I significa forat. I tots sabem com ens perden els forats! La tendència als forats sempre ha estat una característica de la humanitat, sempre s’ha dit. La tendència als pous i als cels. La tendència a caure i a volar. Totes les tendències més profundes sintetitzades en un lleig ascensor de barri tatuat, vulnerat i empudegat o en un elevador sofisticat, aparent i emmoquetat, això tant és.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: