RES. RES NO. RES NO ERA. RES NO ERA MESQUÍ

En aquella època, jo volia escriure un llibre que dugués per títol Res no és mesquí, o bé Res no és mesquí ni cap hora és isarda. Isarda, quina meravella de paraula. Tot i que la Mafalda de Quino ja havia fet estralls en la meva educació moral, encara m’entestava a voler fer un llibre ple d’il·lustracions acolorides amb personatges de cara rodona i faldilla acampanada que anunciés als quatre vents que, per mi, no era fosca la ventura de la nit, la rosada era clara i el sol sortia, s’ullprenia i tenia delit del bany, s’emmirallava al llit de tota cosa feta.

Vaig passar una adolescència solitària però feliç. La meva quasi única amiga, la Gemma González, em recollia a la plaça Molina i caminàvem juntes deu minuts escassos per la Via Augusta fins a l’institut, un edifici gris i sobri, lleig, ple de gent desconeguda, sense crits de nens, i, per combatre la grisor, anàvem fent jocs pel camí: Res. Res no. Res no és. Res no és mesquí. Res no és mesquí ni… I així dia rere dia fins que de sobte em vaig adonar, amb gran sorpresa, que el perímetre del cul de la meva amiga feia dos cops el de la seva cintura, i que els meus dos perímetres, cul i cintura, eren bessons exactes, sense cap alteració ni ondulació que gosés anunciar la meva covarda feminitat. Érem un escuradents i una sirena enmig del brogit motor de l’autopista augusta somniant amb què res no era mesquí ni cap hora era isarda i, segurament, començant a sospitar que potser la Mafalda tenia una mica de raó.

4 comentaris (+add yours?)

  1. Egotista
    abr 06, 2013 @ 00:55:31

    Ja no t’escaparàs de mi. No et deixaré de llegir…😉

    Respon

  2. Josep Vilaplana Martinez
    abr 07, 2013 @ 16:53:44

    Res no és mesquí ni cap hora és isarda, el que potser succeix és que tot el que envolta les coses i les hores, aquesta pell bruta de la realitat imposada, si que ho es. Mafalda ho sabia i a nosaltres, mig inconscients, només ens feia gracia.
    Amb les teves paraules he pogut veuret, a tu i a la teva amiga, Via Augusta avall, i he pensat que hauria estat fantàstic en aquell moment pujar Via Augusta amunt.
    Un proper i gran plaer llegir-te, Laura.

    Petons.

    Respon

    • Laura
      abr 08, 2013 @ 18:55:29

      Sí, Josep, anàvem Via Augusta avall de dret cap al món de l’abrupta adultesa. És cert, hauríem d’haver girat cua i pujar Via Augusta amunt cap a la dolça llibertat i serenor del fer-nos grans. Un petonàs, bonic!

      Respon

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: