PATATA GRILLADA

En aquell temps, tota jo era una patata grillada. I com a tal, sobrevivia a la intempèrie de la pubertat. La carnositat fraudulenta de les meves grandiloqüents protuberàncies em prevenien del món, car l’efecte que exercien sobre els altres tubercles, els meus semblants, era de repulsa manifesta, potser de vòmit.

D’indiferència, tal vegada.

Tant era. El gruix de greix que em farcia la pell germinada, i amb què arrodonia els vestits de punt fets per la iaia, em resguardaria de tot, o de quasi tot. De la insuportable estretor dels texans i del tanga. De la sufocant i destructiva depilació. De les nàusees amargues de la primera birra i del primer canuto i del primer morreig. De creure’m algú.

D’enamorar-me, tal vegada.

En aquell temps, jo no podia ser més que una patata grillada. I com a tal, sobrevivia a la inclemència dels innocents. L’anestèsia del meu propi llard proveïa nutrients a la meva sordesa persistent i a la meva mudesa transparent. I em prometia una fina revenja que jo mastegava en silenci a hores mortes. M’endolcia la sang pensar en la traïció als meus semblants, els altres tubercles, innocents. Per això quan la sang va brollar, farta de glucosa, de sota l’espessa epidermis finament seccionada del meu canell i va degotar sobre els pixums dels innocents i quan el meu cos va estavellar-se contra el pueril rentamans i quan uns ulls candis van trobar-me estesa i jo hi vaig trobar l’horror, vaig pensar en una victòria merescuda.

Insegura, tal vegada.

En aquell temps, vaig matar una patata grillada. I com tota criminal, no vaig tenir altre remei que sobreviure a l’espant que havia escampat el meu funest impuls. Primer, em vaig sotmetre a la penitència d’haver d’adaptar-me a un món ple de tubercles podrits d’horror, els meus semblants. I al cap d’un segle, quan per fi van sortir les papallones de les pústules, vaig atorgar-me jo mateixa una estreta absolució que m’ha permès, finalment, enamorar-me d’un somriure trist.

Bonic, tal vegada.