Transparències

fotos

Tancat a casa, en Nasir s’ofega. I surt a mig matí a ventilar-se amb l’aire marí.

Quan en Nasir mira el mar, el que el meravella no és pas l’horitzó, perquè l’horitzó no deixa de ser una ratlla fictícia que obeeix a la necessitat d’un ordre i d’un futur millor. El que de debò el meravella quan mira el mar és la seva transparència.

En Nasir passa l’estona observant la puresa del mar, inestable i ondulant. Per això mira el mar des de la platja i no des de les roques. En el besllum de la mar, en Nasir hi veu la seva pròpia lleugeresa, el seu vaivé, la modulació incerta de la seva tria per la terra ferma, la seva traïció al destí familiar. En el besllum de la mar, no es veu la mort.

Com és que aquesta aigua tan dolça, lluminosa i fresca ha pogut ser tan feréstega i letal? Què ho fa que aquesta aigua incolora i indecisa hagi pogut matar tants homes valents, decidits, colrats pel sol, seduïts per la promesa de l’horitzó? L’avi, el pare, l’oncle, veïns, amics, tots morts per culpa de la inestabilitat del mar, per culpa dels miratges i dels vents que empenyen a emigrar.

Quan en Nasir mira el mar, el que el meravella no és l’horitzó, no, perquè l’horitzó amaga l’atzar obscur de les onades i dels vents, i fa creure que una simple ratlla és la que separa la transparència del mar de la del cel, quan tothom sap que no és així.

Als teus peus, la meva pell.

La meva ofrena.

Arrencar-me la pell d’una tirada.

Plegar-la amb cura i planxar-la per a tu.

Embolicar-la amb paper brillant i un llaç vermell.

Dipositar-la cada dia als teu peus, amor.

 

La meva ofrena, aquí està, per a tu.

Quedar-me nua, davant teu.

Obrir les mans i atansar-te el que hi tenia.

Plegada amb cura i planxada per a tu.

Regalar-te el meu armari, el meu jaç, el meu perdó.

 

La meva ofrena, amor.

Ajupir-me cada dia davant teu, acotar el cap.

Desar la meva fina transparència allà terra.

Plegada amb cura i planxada per a tu.

Donar-te la pell que em protegia.

 

I als teus peus, abandonar-la cada dia.

Al teu trepig i tambaleig.

Al teu atzar.

Al teu pas, deixar-la caure.

A la teva barrina silenciosa.

Al teu errant cercar el que jo no tinc.

Al teu enuig.

 

Però el teu final, o el meu, arriba.

Això s’acaba, amor, ja en veig la fi.

Quina alegria.

Dels teus peus, salvar la pell.

Del teu encalç.

Del teu caprici silenciós.

Del teu errant cercar el que jo no tinc.

Del teu glaç i del teu pou.

 

La teva mort, aquí, tota per a mi.

La teva ofrena, amor, el meu regal!

 

La meva pell, res més.

Convertida en un crostó i esgrogueïda.

Plegada en mil rebrecs i planxada a cops de baf.

Encolada de nou sobre el meu ésser.

Protegida amb espines i parracs.

Custodiada pel meu ressentiment.

Adornada amb un llaç negre, i prou.

Un vermell sobtat

Que et dic que t’aturis. Que no vull! Que paris. No! He dit que prou! Bummmm!

Només recordo aquest breu diàleg entre el semàfor i el meu cervell. Bé, almenys amb la part del meu cervell que menava el cotxe allà on volia anar, que tampoc no me’n recordo. Una discussió com la dels matrimonis vells: “atura’t Josep”, “que no, reina, deixa’m a mi”. Un matrimoni com el que em diuen que tinc amb una tal Montserrat que no para de plorar quan em veu. Em sona una mica, això sí. Més que res, és que em genera un ressò dins meu que, ara per ara, m’angoixa més que no em calma. Per sort, no la deixen estar-s’hi gaire estona. És molt pesadeta, pobra.

Sempre em pregunta que on anava, tan ràpid! I jo què sé, tia! I jo què sé! Si ho sabés, doncs ja seria una altra cosa. Però és que no ho sé, no ho sé, collons! El semàfor en àmbar, en àmbar, en àmbar, i plaf, vermell, quan menys m’ho esperava. I apa, quan em desperto, tubs per aquí, benes per allà, gent que ni conec amb cara de pena, un desgavell!

I tampoc estic tan malament, ara. Ja em comença a sortir pèl al cap després de la rapada que m’han hagut de fer. Ja puc respirar sense el tub al nas. Això sí, deu plorar perquè semblo un animalet, em cago a sobre i he de dur bolquer, quina ràbia. Es veu que ara he d’aprendre a utilitzar els esfínters! No, si quedaré com nou, després de tot.

Pobra dona. M’haurà de recollir i esperar, esperar, esperar a que jo vagi recuperant. Encara que no sé ben bé què és el que he de recuperar. Però s’ha de confiar en els metges, no?

 

CONCILIACIÓ FAMÍLIA-FEINA: CONSULTA EUROPEA OBERTA

La Comissió Europea va llençar, el passat 18 de novembre, una consulta pública sobre com millorar l’equilibri entre la vida familiar i laboral i reduir els obstacles a la participació de les dones en el mercat laboral.

La consulta té cabuda en el Programa de Treball per a 2016 que cercarà:

  • Augmentar la participació de les dones en el mercat laboral millorant l’actual marc legal i polític de la Unió Europea.
  • Permetre un millor equilibri entre les responsabilitats d’atenció i professionals per a les persones treballadores i aquelles amb familiars dependents.
  • Permetre una millor distribució de les responsabilitats d’atenció entre dones i homes.
  • Reforçar la igualtat de gènere.

El document de la consulta ofereix una visió general dels principals reptes de la conciliació de la vida laboral i familiar per a pares i persones amb familiars dependents i fa balanç de les mesures ja implementades a nivell de la UE.

La consulta oberta convida al públic a opinar sobre aquests reptes i sobre possibles respostes polítiques per fer-hi front. La consulta en línia estarà oberta fins el 17 de febrer de 2016.

Més informació: aquí.

DELICIOSA TERTÚLIA

Deliciosa tertúlia la d’ahir al Centre Cultural Bellavista de Les Franqueses del Vallès, amb la Marta, la Noèlia, l’Aloma i la Merche, unes tertulianes com la copa d’un pi.

A partir de les nostres experiències personals de com la maternitat ha significat un punt d’inflexió en les nostres vides, vam analitzar les incapacitats de la societat, de l’estat, i de les empreses, per a protegir i donar suport a la maternitat, la paternitat i, sobretot, a la petita infància. I de quines estratègies ens hem hagut d’empescar per a superar el repte de conciliar feina i família.

La societat civil ens hem organitzat en grups d’ajuda mútua, de lactància, de criança o d’acompanyament entre mares o entre famílies. Les iniciatives sorgeixen per tot arreu. Però en l’àmbit laboral, trobem a faltar mesures potents que permetin compaginar la criança amb el desenvolupament professional de les mares i, en general, dels cuidadors, salvaguardant la seva salut i enteresa.

Seguirem lluitant!

“Les mares del món no som del món. Ens sentim foragitades del món. Sobrepassades pel món. Arraconades al parc. Però el nostre racó ens uneix, ens reconforta, ens ajuda a respirar, ens refugia del món on les mares del món no hi tenim cabuda. Sortim al parc almenys un cop al dia. Entrem al recinte maternal dels mals d’esquena i de la felicitat. Parlem i reparlem de bolquers, de pits, de caques, de farinetes, de primeres passes, de pediatres, d’escoles bressol, de parts, de mares que es fan mares, de fills que es fan persones. Les paraules van teixint una xarxa suau i delicada entre les mares. Cada una de nosaltres agafa un cap del fil, el fil de la paraula, i aguanta amb la seva escolta. Cadascuna de nosaltres tiba el fil amb una força sobrehumana perquè cap de les mares no caigui sobre dur. Això és el parc.” (pàgina 128 de Vet aquí la teva mare)

cartell vet aquí la teva mare nova data

Un executiu al metro

Quan va arribar la crisi, jo era un alt executiu d’una multinacional amb seu a Barcelona. Vivia en un xalet a Pedralbes pagat per l’empresa, amb piscina i tot. No tenia ni muller, ni fills, ni res que em distragués: vivia dedicat a la feina.

Vam notar els efectes de la crisi més tard que altres empreses, però no per això estàvem més ben preparats: igualment ens va enxampar desprevinguts. Almenys a mi. Després d’alguns acomiadaments i de reduir les despeses de material d’oficina, no hi va haver més remei i ens van rebaixar els incentius. Això em va tocar molt els pebrots, però el que em va afectar més va ser la supressió temporal d’alguns dels privilegis dels alts càrrecs. Ja em veia fent les maletes i acomiadant-me dels tres-cents metres quadrats de jardí, de la blavor immaculada de la piscina, de les parets sense interruptors i del terra tèrmic, quan em van sorprendre amb la notícia: em treien el xofer.

A partir de l’u d’abril, i per un període inicial de sis mesos, hauria d’anar en metro a la feina. Per començar, no sabia ni on era la parada, ni quant valia, ni quanta estona trigaria en arribar a la feina. Vaig mirar de prendre-m’ho esportivament, com un desafiament professional, però em temo que res no em va sortir com pensava.

El primer dia, em vaig adonar massa tard dels meus errors… (segueix llegint aquí)

EL RESSÒ D’UN PLOR

Sóc al llit, a punt de llevar-me, i sento un nen que arrenca a plorar al pis del costat. I automàticament, noto com se m’encongeix un budell. Plora amb tanta força que molesta. M’estressa. Sembla que sigui més a prop del que és, que no hi hagi parets, que no sigui fill d’un desconegut sinó meu. Aquest plor em sembla més proper que llunyà. Em llevo, i des del bany, encara el sento, i amb més força. Quina manera de bramar. Com ressona per tot arreu aquest gemec incansable. I quina vergonya d’edifici que no és capaç d’aïllar-me del soroll. Del fred. De la pena. El ressò d’aquest plor és ben meu aquest matí.

guille plorant

Previous Older Entries